Per fi són les cinc del matí

Per fi és Sant Jordi. Per fi són les cinc del matí. Aquest és el dia de l’any que més m’agrada treballar. Com cada inici de jornada, el Jaume m’abrillanta els vidres, un per un, perquè faci ben goig. Com sempre, al Gornal, puja el Miquel, amb el seu vestit impecable. M’acompanya fins la Ciutat de la Justícia amb un somriure inusual. Malgrat ser un dia laborable, la ciutat presenta un aspecte festiu, ple de gom a gom, ple de roses d’un munt de colors i de llibres que es barallen per ser escollits per les dones. Mentre atravesso paulatinament la Gran Via, puc observar amb minuciositat els usuaris que volen compartir amb mí aquest viatge. Alguns de coneguts, com la Carlota, que té pressa per arribar al seu destí potser esperant un amiguet especial que li entregui la rosa; alguns de desconeguts, com una parella d’avis que seuen darrere el Jaume agafats de la mà i que, enamorats com el primer dia, es fan l’intercanvi de regals. O el petit Jordi que, aliè als seus dos anys a tot el que envolta el seu dia, fulleja amb molta curiositat un petit llibre que explica amb dibuixos la història de la rosa i el drac.
De camí de tornada al Gornal, el sol enlluerna amb molta més força i les flors de les paradetes semblen donar-me la benvinguda al meu pas; jo responc fent l’ullet amb el far esquerre. Torno a veure la Carlota, amb un somriure d’orella a orella, agafant amb molta tendresa no una sinó tres roses, una blanca, una vermella i una groga que li havien regalat. Un grup de turistes contempla, bocabadat, l’especial que és aquest dia. Jo gaudeixo, metre a metre, semàfor a semàfor, de la felicitat que envolta la gent en aquest Sant Jordi.
La jornada arriba a la seva fi. Em sap molt greu tornar cap a casa. Un parell de parades i a descansar amb la resta de germans. De sobte, noto pessigolles sobre un seient. Sembla… un bonic ram de roses. Quin oblit més trist… Decideixo anar més a poc a poc, conscient que la propietària voldrà recuperar tan preuat tresor. Quan ja gairebé havia perdut l’esperança, un jove asfixiat per les corredisses em prega que m’aturi. No calia que em digués res més. El noi va agafar el ram, va fer pujar la seva xicota i, amb les roses i un anell, li va demanar que es casés amb ell.